Cultura e Identidad

Cultura e identidad

1. Llengua i normalisació (bilingüisme)
   

Cada comunitat llingüística presenta una situació sociollingüística diferent, és per açò que cada comunitat precisa un model que s’adapte a les seues circumstàncies particulars. La comunitat llingüística valenciana té una situació particular i específica; per açò el valencianisme polític ha de dissenyar una política llingüística de normalisació d’acort a la situació sociollingüística valenciana i l’idiosincràsia dels valencians, tenint a les atres simplement com a referència i no com un model a seguir.

L’Estatut d’Autonomia diu en l’artícul sext punt 1 que: “La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià” i, com el punt 7 diu que: “Se delimitaran per llei els territoris en els quals predomine l’us d’una llengua o de l’atra, aixina com els que puguen ser exceptuats de l’ensenyança i de l’us de la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana”, la Llei d’Us i Ensenyança del Valencià ya digué quins són els territoris de parla valenciana i quins els de parla castellana, perque no tot el territori valencià és de parla valenciana i este és un fet que nos diferencia d’unes atres comunitats. Tampoc és cert que tots els habitants dels territoris valenciaparlants parlen valencià, com se podria interpretar llegint la lletra de la Llei.

A pesar de que els punts 3, 4 i 5 diuen que: “3. La Generalitat garantisarà l’us normal i oficial de les dos llengües, i adoptarà les mides necessàries per a assegurar el seu coneiximent. 4. Ningú podrà ser discriminat per raó de la seua llengua. 5. S’otorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià.” El punt dos planteja un greu problema en la seua segona part quan parla de drets i no de deures:

“2. L’idioma valencià és l’oficial en la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l’idioma oficial de l’Estat. Tots tenen dret a conéixer-los i a usar-los i a rebre l’ensenyança del, i en, idioma valencià”.

És dir, que mentres el coneiximent del castellà és un deure, el coneiximent del valencià només és un dret. Açò dificulta molt una política llíngüística que vullga fer del bilingüisme una realitat, puix les dos llengües no estan des d’un principi en situació d’igualtat llegal.

Una política llingüística justa no ha de fer propostes ni lleis que donen preferència a una llengua i en marginen una atra; l’igualtat ha de ser la norma, pero l’igualtat real. No es tracta de véncer a colp de decret, sino de convéncer de que el valencià és un patrimoni cultural propi i enriquidor per a tots, digne de ser respectat i recuperat.

No s’ha de crear un conflicte ni un enfrontament entre parlants d’una o atra llengua ni entre territoris, fet en el que estan desembocant polítiques llingüístiques incorrectes. Mai hi ha hagut enfrontament entre valencians per esta qüestió; la convivència harmoniosa i el respecte mutu sempre ha segut la tònica general. Per a nosatros el fet de ser valencians no té el seu fonament únicament en un fet llíngüístic, sino també en un fet històric, polític i cultural.

L’atre gran problema és la politisació del valencià. La llengua no pot ser patrimoni exclusiu de ninguna ideologia. Hem de trencar en vells esquemes en els que la dreta no sol usar-la mentres que l’esquerra fa d’ella major us i un signe distintiu front a la dreta, ademés de barrejar-la en reivindicacions polítiques i de classe, com si el valencià fora la llengua de la classe treballadora i el castellà la de la burguesia o el capital, estes són postures polítiques que no es corresponen en la realitat de l’us del valencià a nivell social. El valencià no pot ser patrimoni exclusiu de ningú ni dependre de qui governe en cada moment; ni és un signe de classe ni ha de ser-ho, si volem que tinga futur ha de ser transversal, ha de ser de tots.

Els valenciaparlants no dubten en usar el castellà en persones que no el parlen, encara que estos manifesten que l’entenen; és una qüestio d’educació heretada dels nostres majors. Per això estem en disposició de demanar més consideració cap al valencià sense que ningú s’haja de sentir discriminat ni amenaçat, perque hui és el valencià el que està en perill de desaparició i és patrimoni de tots els valencians, tant dels que el parlen com dels que no; en cas contari anirà perdent palants, retrocedint socialment i territorialment, fins a ser un parlar absolutament minoritari sense vitalitat ni futur. Diversos estudis apunten que el valencià està aplegant al llímit, a un punt sense retorn a on no tindrà ya capacitat de recuperació, pero no s’ha de fer victimisme en la llengua ni convertir-la en una arma, puix en res la beneficia que estiga marcada políticament; la llengua ha de ser de tots, transversal, i ser neutral políticament parlant si volem que tinga futur. El monolingüisme en la nostra societat, siga valencià o siga castellà, ha de ser desterrat; hem de trencar en esta tendència perque la nostra societat i el nostre territori és bilingüe.

El futur del valencià depén hui més de la postura que prenguen els valencians castellaparlants que dels propis valenciaparlants. Si tots, valenciaparlants i castellaparlants prenim una postura decidida a favor del valencià el seu futur serà prometedor.

S’hauran de marcar totes les exencions necessàries, mides especials, nivells d’ensenyança, aprenentage progressiu, determinis raonables… pero tots els valencians, en independència de la localitat a on vixquen haurien de conéixer en un futur pròxim el valencià i el castellà. Este seria un factor de cohesió i vertebració social i cultural que articularia i uniria molt més la nostra Comunitat.

No es tracta de que ningú renuncie al coneiximent i us del castellà, llengua que també hem de considerar pròpia assegurant el seu coneiximent, com a llengua pròpia i mig de comunicació no solament en el restant d’espanyols, sino com a llengua internacional de comunicació de primer orde.

La nostra postura no ha de ser excloent sino ben al contrari, considerar compatibles i complementàries les dos llengües. La cultura valenciana és una cultura que hui s’expressa en dos llengües, la valenciana i la castellana.

No es tracta de renunciar ningú a la seua llengua i s’ha d’assegurar que puga seguir usant-la en qualsevol situació, se tracta de que els valenciaparlants puguen fer-ho també, cosa que hui no és possible, ya que les polítiques llingüístiques aplicades fins a hui han demostrat que no són efectives i que el valencià seguix retrocedint dins del seu propi territori.

L’aprenentage del valencià, com del castellà ha de ser una obligació per a tots; està clar que la didàctica i la varemació no serà la mateixa en zones de parla valenciana que en les de parla castellana, això s’ha de resoldre, pero plantegem un criteri d’igualtat de drets i deures llingüístics que favorirà la cohesió social i cultural, fent possible l’existència d’un bilingüisme real i efectiu.

No és recomanable la denominada “discriminació positiva”, per mig de la qual se fa una política que favorix una llengua minoritària com el valencià. La discriminació és sempre discriminació i sempre és negativa. No es tracta de favorir una llengua o una atra, sino de posar les dos al mateix nivell en drets i deures, en us, en prestigi i respecte. La manera de fer-ho ha de ser progressiva, sense discriminació. Si tenim clar l’objectiu la didàctica trobarà la manera de conseguir-lo.

Llançar-se a fer una política llingüística de recuperació del valencià des de les institucions, sense haver fet abans una reeducació de la població, una conscienciació raonada i profunda a favor de la recuperació, està destinada a fracassar. Més efectiu és conscienciar a tots de lo positiu que és tindre una llengua pròpia i lo important que és recuperar el seu us en tots els aspectes de la vida. Si el gros de la societat no està conscienciada d’açò tots els atres esforços fracassaran i inclús se voran com una imposició.

L’atre problema al que s’enfronta la llengua valenciana és el debat sobre la seua identitat i filiació, un debat que no és autòcton i que ve provocat des de que el nacionalisme català en el manifest “Desviacions en els conceptes de llengua i pàtria”, de 1934, elaborat per un sector de la burguesia catalana encapçalats per Pompeu Fabra, afirmaren que la pàtria catalana és el territori a on se parla la llengua catalana i que comprén diversos territoris, entre ells Valéncia; el manifest propon una unitat cultural també i afig que no volen “tancar el pas a cap aspecte possible d’expansió catalana que es pogués plantejar oportunament i que fos viable”. En definitiva planteja una unificació llingüística i culural i obri la porta a una “expansió catalana” a la que hui li donen el nom de “Països Catalans”. No podem tancar els ulls ad estes pretensions del nacionalisme català que anula la llengua valenciana, la cultura valenciana i propon una anexió territorial i política.

La llengua és el punt de partida del nacionalisme català expansioniste que pretén anular-nos culturalment. La castellanisació llingüística, que havem patit durant sigles, ha fet que l’us de la llengua valenciana decaiguera a nivells preocupants i inclús l’ha feta desapareixer en algunes zones del territori valencià, debilitant la consciència identitària valenciana. La defensa de la llengua valenciana, de la seua identitat i la seua normalisació es per a nosatros fonamental, sense negar la seua pertinença a la seua família llingüística iberorromànica oriental que va molt més allà dels Pirineus. Per a Valéncia Unida és fonamental la normativisació i normalisació de la llengua valenciana; la primera seguint uns criteris d’estricta valencianitat llingüística i la segon respectant els drets de tots els ciutadans, tant els de parla valenciana com els de parla castellana.

Tant les decisions preses per l’ent oficial normatiu, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, com les distintes polítiques llingüístiques dels succesius governs autonòmics en mans del PSOE i del PP, no han donat uns resultats efectius i el valencià seguix marginat i retrocedint tant en el seu us social com en el seu territori.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua naixqué per un pacte polític entre Aznar i Pujol i des dels inicis està fortament politisada i ideologisada; els seus acadèmics foren elegits pels partits polítics i posteriorment per cooptació lo que la fa endogàmica, sense lloc a la pluralitat i el debat intern. Dialectalisa al valencià quan, contra lo establit en la seua llei de creació, relega a un segon lloc les formes genuïnes valencianes, acatant per mig de la firma d’acorts i convenis la normativa llingüística de l’Institut d’Estudis Catalans i fent de la definició de “valencià” en el seu diccionari normatiu un alegat dels Països Catalans i el terme “valencià” sinònim al “català”. Colabora en l’Institut Ramon Llull, dedicat a promoure e l’exterior els estudis de llengua i cultura catalanes, i negà la possibilitat de que el valencià obtinguera el còdic ISO 639 (Internacional Organization for Standardization), que s’usa per a identificar les distintes llengües, solicitat per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, lo que permetria, entre unes atres coses, la presència del valencià en internet a nivell internacional.

Per una atra banda, la Junta Qualificadora de “Coneixements” de Valencià actua com un tribunal inquisitorial i gens transparent quan nega la revisió d’exàmens, obligant a superar unes proves de valencià a persones que durant tota sa vida han estudiat valencià en l’escola i han superat els cursos en èxit. Açò mostra una desconfiança en el sistema educatiu del qual el valencià, afortunadament, forma part fa anys. Els seus criteris de correcció han alçat polèmica en vàries ocasions puix valenciaparlants natius i escolarisats en valencià suspenen estes proves. De la mateixa manera que a un castellaparlant natiu i que ha estat escolarisat no se li demana que supere unes proves de coneiximent de castellà, tampoc se li poden exigir estes proves a un valenciaparlant natiu que haja superat en èxit les proves escolars de valencià o en valencià. Un atre factor negatiu de la Junta és la seua falta de transparència en l’elecció del professorat corrector, completament politisat i clienteliste.

Propostes i objectius en matèria de llengua i normalisació:

1.- Tant en l’escola com en la societat s’ha de mantindre una campanya constant de conscienciació a favor del valencià i del seu us; sense esta conscienciació qualsevol política llingüística fracassarà.

2.- S’ha de tindre en conte en tot moment que el bilingüisme valencià és territorial, és dir, conviuen dos llengües oficials en la mateixa estructura política, pero no tot el territori és bilingüe, sino que conviuen dos àrees geogràfiques, una monolingüe de parla castellana i un atra bilingüe a on conviuen el valencià i el castellà.

3.- Conseguir l’igualtat de drets i deures llingüístics és l’única via per a conseguir una cohesió social i territorial que assegure els drets llingüístics de tots els valencians en tot el territori, en independència de la llengua que usen.

4.- Conseguir una convivència entre el bilingüisme natiu i l’adquirit; el primer és el de la zona valenciaparlant, puix parla la llengua materna valenciana més el castellà, i el segon és el de la zona castellaparlant, que parla castellà i estudiaria el valencià fins a dominar-lo completament.

5.- Conseguir un bilingüisme complet i social en tot el territori, de manera que qualsevol persona tinga capacitat per a comunicar-se de manera independent i alterna en les dos llengües, puix les dos llengües conviurien en tot el territori.

6.- Conseguir un bilingüisme simultàneu en el que les dos llengües se deprenen al mateix temps o simultàneament. El bilingüisme successiu pot ser un primer pas, en el que primer se deprén una llengua i l’atra més tart de manera progressiva.

7.- També pot haver una primera fase de bilingüisme receptiu o passiu en el que el parlant domina la seua llengua i entén l’atra, pero no és capaç de parlar-la o escriure-la. En realitat esta és la situació majoritària que, des de sempre, se ve donant entre els valencians de zones castellaparlants.

8.- Conseguir una bilingüisme aditiu en el que les dos llengües se valoren igualment, de manera que el bilingüisme es considera un enriquiment cultural. Evitant un bilingüisme sustractiu a on una de les llengües és més valorada que l’atra i el bilingüisme és vist pels parlants com una amenaça contra la seua identitat.

9.- Evitar i superar qualsevol classe de diglòssia, sobretot aquella en la que una de les dos llengües té major prestigi social i s’usa en àmbits formals i l’atra en menor prestigi en àmbits informals.

10.- Com diu l’artícul Sext, punt 4 de l’Estatut d’Autonomia, qualsevol política llingüística ha d’assegurar que: “Ningú podrà ser discriminat per raó de la seua llengua”. I açò només serà possible quan les dos llengües que nos són pròpies gogen dels mateixos drets i deures.

11.- Per a que una política llingüística tinga èxit s’ha de rebujar qualsevol us que es realise de la llengua en fins polítics o que puga donar lloc a la marginació, la supremacia, el racisme o la xenofòbia. La llengua ha de ser transversal i ninguna ideologia ha d’identificar-se ni en el castellà ni en el valencià, perque les dos són cosa de tots.

12.- La llengua, com a sistema de signes convencional, no pot ser manipulada per ningú segons els seus interessos o ideologia. El model de llengua ha de ser neutre i respectar la convenció a la que, de manera natural, han aplegat els parlants. La norma no pot contradir als parlants i ha de facilitar tant l’us com l’aprenentage de la llengua, no és gens convenient que siga una dificultat, si volem una verdadera recuperació del valencià.

13.- Degut a la forta politisació que ve mostrant la AVL des dels orígens, a l’incompliment que reiteradament fa de la seua llei de creació, a la deriva catalanista que la du a firmar pactes i acorts en institucions que promuen el nacionalisme català i l’anexiò de Valéncia i lo valencià, a la falta de debat democràtic i plural en el seu si, a l’acatament que fa de la normativa llingüística de l’Institut d’Estudis Catalans i a tot lo expost adés proponem la seua derogació i si esta no és possible d’immediat prendre les mides llegislatives necessàries per a reformar la AVL o deixar-la en via morta a nivell presupostari.

14.- La Generalitat Valenciana ha de gestionar la solicitut del còdic ISO per a la llengua valenciana, ya que per la negativa de la AVL, el valencià no dispon d’ell i té llimitada la seua presència a nivell internacional, quan totes les llengües del món i del nostre entorn el tenen com el gallec, portugués, castellà, aragonés, euskera, català, occità…

15.- Eliminació dels títuls de la “Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià” per a tots aquells que hagen superat el valencià en les distintes etapes educatives, els quals no han de tornar a demostrar la seua capacitació en esta llengua.

16.- La Generalitat ha de promoure l’us del valencià en l’àmbit tecnològic, com ara assistents de veu, sistemes de control de dispositius per mig de la veu, les aplicacions en geolocalisadors i unes atres tecnologies digitals.

2. LLengua i normativisació

No s’ha de confondre normalisació en normativisació; la normalisació és el procés de fer normal l’us d’una llengua i la normativisació el de dotar a la llengua d’una normativa llingüística. En el procés de normalisació, de recuperació del valencià a tots els nivells, el model de llengua a seguir, segons la llògica i la didàctica recomanen, ha de ser un model que respecte la realitat llingüística valenciana, un model pròxim al parlant i en el que el parlant s’identifique, un model que alce a la categoria de norma la llengua viva dels valencians, un model que no pose impediments a l’hora del seu aprenentage. El model oficial actual, que s’inicià en les Bases de 1932 i que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha acabat de dissenyar seguint a l’Institut d’Estudis Catalans, no establix un víncul afectiu entre la llengua i els parlants, ademés, com s’allunta de la realitat quotidiana i de la llengua dels nostres majors, crea dubtes, vacilacions, inseguritat i mala consciència entre els parlants natius, que acaben pensant que parlen malament.

Per una atra banda, és una realitat innegable que el model alienant i catalanisant iniciat en 1932 ha dividit als valencians, model que trencava en una tradició ortogràfica iniciada per Carles Ros en el sigle XVIII, seguida a principis del XX per Josep Nebot en el seu Tratado de Ortografía Valenciana Clásica de 1910, fins aplegar a les Normes Ortogràfiques Valencianes propostes pel filòlec Lluís Fullana en 1914, sense oblidar la Gramàtica elemental de la llengua valenciana de Ll. Fullana, que la Real Acadèmia de Cultura Valenciana publicà en 1915 o el Vocabulari ortogràfica valencià-castellà del mateix autor.

El model de 1932, modificat i adulterat per a accentuar la seua catalanitat durant la dictadura, trobà l’oposició del propost per Fullana, més genuí, sent de nou la Real Acadèmia de Cultura Valenciana l’encarregada de dur-lo avant en les necessàries actualisacions durant els primers anys de la nostra autonomia, model que fon oficial, pero el model de 1932 acabà imponent-se en l’ensenyança i l’Administració per voluntat del PSPV. El conflicte normatiu s’intentà resoldre en la creació d’un nou ent normatiu com la AVL, que en la seua política de convergència en el català encara ha profundisat en la divisió, i esta divisió és molt negativa per a la recuperació de l’idioma.

Els valencians venim arrastrant este conflicte durant molts anys per ingerències alienes. La creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, sense un ample acort entre postures i posant-la en mans d’una d’elles, no ha servit per a superar el conflicte que debilita al valencià. Una possible solució transitòria o temporal de cooficialitat de les dos normatives en pugna no la contempla l’institució, que per llei té l’autoritat normativa; la seua postura, en bona dosis de supèrbia, enorgullida, en una falta absoluta de magnanimitat, tancada a qualsevol acort o consens, en temes que considera intocables, com ara l’ortografia, i en postures de convergència en el català, contradient inclús la seua llei de creació, està perjudicant al valencià i acabarà somovent a la pròpia institució que en esta postura ha naixcut morta i, a pesar de ser estatutària, no conta en un ample reconeiximent popular.

El model de llengua oficial ha de ser neutre, l’actual model de llengua està politisat i manipulat al servici d’uns interessos polítics que mai seran els de tots perque la societat és plural. La Direcció General de Política Llingüística ve redactant uns “Criteris Llingüístics de l’Administració de la Generalitat Valenciana”, que en realitat són unes normes d’us obligatòries en l’Administració, normes que en molts casos no seguixen les recomanacions de la AVL i obliguen a usar un model de llengua que s’allunta innecessàriament de la realitat llingüística quotidina valenciana, alluntant en ell a l’Administració dels ciutadans.

Si la llengua és per definició “un sistema de signes convencional” s’ha de respectar la convenció i en este sentit els valencians, al marge d’institucions acadèmiques o polítiques, ya havem convengut en parlar d’una manera de forma natural i la norma hauria de tindre en conte esta convenció i no crear-ne una atra artificiosa que contradiu a la patrimonial, perque açò dificulta l’identificació en la norma, dificulta el seu aprenentage, i en definitiva dificulta la recuperació i normalisació de la llengua.

El conflicte llingüístic s’ha de desactivar en benefici del futur del valencià i l´Acadèmia Valenciana de la Llengua en conte de servir per ad açò, que és per a lo que en teoria fon creada, ha servit per a perpetuar una de les dos postures enfrontades, deixant de ser una possible solució i passant a ser part del problema, una part important que intenta impondre els seus criteris vencent i no convencent, tancant-se a qualsevol debat, en l’únic objectiu partidiste, que no científic, de fer convergir el valencià en el català.

Propostes de Valéncia Unida en matèria de normativisació:

1.- El nom de la llengua dels valencians és “valencià”, “idioma valencià” o “llengua valenciana” dins i fòra de les nostres fronteres, aixina consta en l’Estatut d’Autonomia, que forma part del marc constitucional, arreplegant una tradició històrica centenària i viva. La Generalitat Valenciana ha de velar per a que esta denominació i no atra siga usada i respectada a tots els nivells. Esta denominació “valencià” té caràcter excloent i ninguna atra és vàlida, contra lo que digué el Dictamen del 13 de juliol de 1998 del Consell Valencià de Cultura en propondre la creació d’un nou ent normatiu contradient l’Estatut d’Autonomia.

2.- La Generalitat ha d’exigir a la AVL que complixca en els fins que marquen la llei de la seua creació a on s’establix entre uns atres que: “L’ent se basarà en la tradició lexicogràfica i lliterària i la realitat llingüística genuïna valenciana”. Una institució de la Generalitat no pot anar contra l’Estatut i ha de respectar sempre el nom oficial de l’idioma, com tampoc pot anar contra lo que establix la seua pròpia llei de creació; en cas contrari ha de replantejar-se la seua pervivència.

3.- La Generalitat Valenciana no acceptarà ni considerarà oficials usos i formes llingüístiques que no formen part de la realitat llingüística valenciana, per lo que la AVL ha de desterrar dels seus documents normatius usos i formes alienes que responen a criteris polítics i no llingüístics de convergència llingüística en el català. Per llei la realitat llingüística genuïna valenciana és l’objecte d’estudi de la AVL i no la manipulació d’ella per a fer-la convergir en una atra llengua.

4.- Les formes i usos llingüístics patrimonial i genuïns valencians seran considerats per la AVL propis de registres formals i no ocuparan un segon lloc ni seran considerats informals, dialectals…, el cas contrari en res beneficia la dignificació del valencià que tots parlem, dificulta el seu aprenentage i. a fi de contes, la seua recuperació. Estos usos s’han d’alçar a la categoria de norma oral i escrita.

5.- S’impon un reconeiximent mereixcut al treball d’estudi, normativisació i promoció de la llengua valenciana que entitats centenàries com Lo Rat Penat o la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, entre unes atres, venen realisant durant molts anys, aixina com una dotació digna per a que seguixquen en el seu quefer d’investigació i divulgatiu de la llengua i la cultura valencianes. Els seus treballs i propostes llingüístiques no poden caure en l’oblit i s’han de tindre en consideració a nivell oficial.

6.- Fem nostres les paraules del Síndic d’Agravis, José Cholbi Diego, del 19 de juny de 2017; “…que es respecte la llibertat d’expressió i la creació llingüística i que tots ells, sense cap de distinció puguen accedir a les ajudes econòmiques destinades a la promoció de l’us del valencià […]”, sugerint que es respecte el “criteri llingüístic” que cada u “trie per a la seua obra i que tots ells tinguen accés a les ajudes i subvencions públiques en térmens d’igualtat efectiva i sense cap de discriminació”.

7.- S’impon la necessitat de que la Direcció General de Política Llingüística redacte uns nous “Criteris Llingüístics de l’Administració de la Generalitat Valenciana” que respecten la realitat llingüística valenciana i oferixquen un model de llenguage administratiu genuí, accessible, que acoste l’Administració als ciutadans usant un model de llengua comprensible, sense afectació, viu i patrimonial en el que els ciutadans s’identifiquen.

3. Política cultural

El diccionari definix el terme cultura com el “conjunt de costums, modos de vida, manifestacions artístiques, científiques, intelectuals i utilitàries que caracterisa un poble i el definix”. El poble valencià a lo llarc de la seua història ha elaborat una cultura pròpia i diferenciada que denominem “cultura valenciana” i que ha colaborat a fer d’ell una nacionalitat històrica, com se reconeix en el nostre Estatut d’Autonomia. La cultura valenciana hui s’expressa en dos llengües, la valenciana i la castellana.

Tal volta la definició acadèmica es quede curta perque dins de la cultura estan els deports autòctons, la gastronomia, el folclor, la música, l’agricultura, les festes, tradicions, creences, costums, llengua, maneres de viure, valors, ferramentes, oficis, lleis, arquitectura, indumentària, artesania…

Durant molt de temps la cultura valenciana ha segut considerada com un fet simplement folclòric, com una cultura secundària i local, inclús alguns neguen la seua existència o la consideren una part d’una atra cultura, anexionant-se lo que la cultura valenciana ha aportat a la cultura universal en diversos camps.

En un clar intent de minimisar la personalitat valenciana, s’ha donat nom a les noves institucions valencianes manipulant el llenguage.

El Consell Valencià de Cultura no es denominà Consell de Cultura Valenciana, la Acadèmia Valenciana de la Llengua no es denominà Acadèmia de la Llengua Valenciana. Eliminar l’adjectiu “valencià-valenciana” o alterar el seu orde en moltes denominacions d’institucions oficials ve sent costum dels polítics, en un intent premeditat de difuminar la consciència valenciana; aixina tenim un Palau de la Música, que no un Palau de la Música Valenciana, un Institut Valencià d’Art Modern i no un Institut d’Art Modern Valencià, un Museu Valencià d’Etnologia i no un Museu d’Etnologia Valenciana …el llistat és llarc; com si no existira una cultura valenciana, una llengua valenciana, una música valenciana, un art modern valencià… Açò no vol dir que un Palau de la Músiva Valenciana no done cabuda a la música internacional, o que el Museu d’Etnologia Valenciana no faça una exposició sobre etnologia celta per eixemple, pero estes institucions han de ser la sèu oficial d’eixes matèries valencianes, obertes al món, pero fent vore que existix la música valenciana, la llengua valenciana, l’art modern valencià…

No cal tampoc caure en denominacions ridícules i alguns museus i institucions han de conservar el seu nom, com ara: “Museu de les Ciències”, “Museu Valencià de l’Ilustració i de la modernitat”, “Museu de Ciències Naturals”…

La cultura i l’educació estan íntimament lligades. En el sistema educatiu valencià venen produint-se unes disfuncions que deriven en un adoctrinament dels alumnes. Els llibres de text no únicament manipulen la llengua baix un criteri polític de convergència en el català, sino que manipulen contenguts històrics i culturals basats en uns interessos polítics del nacionalisme català. Esta situació és absolutament inacceptable i s’ha de corregir urgentment. L’Alta Inspecció Educativa ve mostrant-se incapaç de corregir les disfuncions que es venen produint en l’eixercici de les competències educatives per part de les comunitats autònomes, possiblement perque no és este el seu objectiu, de manera que la Generalitat Valenciana haurà de dur avant esta inspecció i assegurar que no seguixen produint-se.

Propostes de Valéncia Unida en matèria cultural i identitària:

1.- La Real Acadèmia de Cultura Valenciana, fundació pública creada en 1915, és el nostre referent en matèria cultural i llingüística, la qual publicà en 1915 la primera gramàtica de la llengua valenciana, redactada pel filòlec Lluís Fullana Mira. Esta institució ha de contar en una partida presupostària digna i suficient en els presuposts de la Generalitat per a que els seus acadèmics duguen avant els seus treballs. Igualment l’entitat Lo Rat Penat, que durant més de cent anys ve difonent la cultura i la llengua valencianes, ha de contar en el soport econòmic de la Generalitat per a seguir en la seua activitat cultural, i d’igual manera aquelles entitats i associacions dedicades a l’estudi i difusió dels valors culturals valencians.

2.- La creació i potenciació de les estructures que permeten una recuperació, difusió i desenroll de tots els aspectes de la cultura valenciana, aixina com el seu reconeiximent internacional com a part de la cultura europea ha de ser un objectiu irrenunciable, junt al d’elevar el nivell cultural de tots els ciutadans.

3.- La llengua valenciana, com a vehícul de la cultura valenciana i part d’ella ha de normalisar-se i normativisar-se en criteris d’estricta valencianitat llingüística.

4.- Els deports valencians, característics i exclusius del poble valencià han de formar part de la vida diària i formar part també del sistema educatiu dels nostres jóvens. La seua difusió en els mijos de comunicació és fonamental per al seu coneiximent.

5.- La música en general i les bandes de música en particular, en gran tradició i arraïlament en els nostres pobles, són un patrimoni a conservar i potenciar. La formació musical ha de formar part sempre dels programes educatius.

6.- La gastronomia és la relació del ser humà en la seua alimentació i el seu mig ambient o entorn, forma part de qualsevol cultura i la nostra és rica i variada, és un valor cultural molt important a tindre en conte i també un atractiu turístic que s’ha de difondre.

7.- El sistema de producció agrària i el regadiu formen part des de fa sigles de la nostra manera de treballar la terra, un sistema modèlic que ha de ser respectat i potenciat, fent-lo sostenible i adaptant-lo a les noves tecnologies.

8.- El folclor, les festes, tradicions, creences i costums nos han acompanyat sempre en la nostra vida, formen part de la manera de viure, de celebrar, de commemorar, de festejar, de viure el nostre oci i creences d’una manera peculiar i d’acort en el nostre entorn natural i característiques; la seua pervivència supon mantindre viva la nostra manera de ser i les nostres institucions han de posar els mijos necessaris per a la seua conservació, dignificació i desenroll.

9.- Els oficis i l’artesania formen part del patrimoni cultural valencià que nos han fet lo que hui som, és un patrimoni cutural a conservar i divulgar, ademés aporta un valor exclusiu a la nostra economia.

10.- És necessari un canvi immediat del nom d’institucions culturals posant l’adjectiu “valencià” en el lloc que li correspon darrere del nom: Consell de Cultura Valenciana, Acadèmia de la Llengua Valenciana, Palau de la Música Valenciana, Institut d’Art Modern Valencià, Museu d’Etnologia Valenciana…

11.- La cultura valenciana s’ha d’obrir al món, perque part del seu futur depén de la seua presència internacional. L’internacionalisació de la cultura valenciana és vital per a la seua subsistència, per a lo que s’han de crear un ent de caràcter internacional i rets permanents que facen possible que la nostra cultura siga coneguda i respectada a nivell global. És fonamental que la cultura valenciana forme part de les rets culturals internacionals per a intercanviar coneiximents que suponen un enriquiment.

12.- S’ha de crear un teixit cultural, una ret interterritorial, que aplegue a tot el territori valencià, incorporant a la cultura les noves tecnologies que ho fan possible, teixit que potenciarà la creació artística i cultural, aixina com un major equilibri territorial.

13.- La creació d’infraestructures culturals que canalisen la cultura en tot el territori és necessària per a cohesionar la societat valenciana, aixina com el foment de l’innovació cultural i les indústries creatives.

14.- Els mijos de comunicació de la Generalitat són un mig imprescindible per a difondre la nostra cultura i crear un univers cultural propi, aixina com un motor per a potenciar una indústria audiovisual valenciana. Ademés són una ferramenta bàsica per a la normalisació del valencià.

15.- El patrimoni cultural no únicament s’ha de conservar i difondre, s’ha de dinamisar fent d’ell un valor cultural pero també un motor econòmic que genere riquea.

16.- Trobem necessària la transformació del Consell Valencià de Cultura en un Observatori de Cultura Valenciana que faça seguiment de la situació i evolució de la cultura valenciana dins i fòra de les nostres fronteres, assegurant la seua correcta interpretació, presència i difusió.

17.- És imprescindible un recolzament a la producció cinematogràfica, arts escèniques, producció lliterària i la música valencianes, assegurant el seu desenroll, viabilitat i calitat.

18.- El llibre i la llectura són u dels principals accessos a la cultura. Potenciar la llectura escomençant en l’infància i durant les distintes etapes de l’educació assegurarà futurs llectors i una major difusió cultural.

19.- És imperatiu que la cultura valenciana s’incorpore als distints programes o proyectes culturals que ve desenrollant l’Unió Europea, tant per a aportar com per a rebre coneiximents.

20.- Tenim infraestructures culturals de nivell internacional que han de ser potenciades.

21.- L’Alta Inspecció Educativa ha segut incapaç de corregir les disfuncions i l’adoctrinament en els centres educatius valencians, de manera que la Generalitat Valenciana ha d’assumir este paper i assegurar que ni l’adoctrinament ni la manipulació llingüística, històrica o cultural tinga lloc en els llibres de text o en les aules.

22.- Els escritors i lliterats valencians i les seues obres, que hui no formen part dels contenguts didàctics o educatius, pel simple fet de representar postures llingüístiques o ideològiques diferents o opostes al fals ideari catalaniste, han de formar part d’estos contenguts, puix formen part de la nostra cultura plural i de la nostra història. Hem d’arrancar qualsevol classe de sectarisme i adoctrinament del sistema educatiu.